NOTA DE L’EDITOR

PASSATS ELS PRIMERS SIS MESOS DE VIDA,
EL CORB ESTÀ CANVIANT EL PELATGE.
ESTAREM UNES SETMANES D'OBRES I REFORMES
PER TORNAR AMB MÉS EMPENTA,
DIVERSITAT I INTERÈS RENOVAT.
DISCULPEU LES MOLÈSTIES.

US DEIXEM AMB LA DARRERA CANÇÓ D’EN JOSEP THIÓ

Massa sentiments latents

T'abraço com s'abraça l'arbre,
abraço l'arbre com t'havia abraçat,
els noms que tan em costen d'aprendre
el teu no sé si el podré oblidar.
Deixeu els sentiments a la safata,
però no passeu amb marcapàs,
que no podreu seguir el viatge
amb massa sentiments latents.
T'escolto com s'escolta la vida,
escolto la vida com t'havia escoltat,
ens queda tant encara per aprendre
i tot el que mai no haurem après.
Deixo els sentiments al a safata,
però no passo amb marcapàs,
no sé si puc seguir el viatge,
amb massa sentiments latents.
Tu sempre dius que encara m'estimes,
i jo no sé si mai t'he estimat,
no estic segur del que significa,
jo només sé que et trobo a faltar.
Deixem els sentiments a la safata,
però no passem amb marcapàs,
només podrem seguir el viatge,
amb tots els sentiments latents.

Josep Thió (Barcelona 1965)
Músic i compositor, membre de Sopa de Cabra. Autor de ‘L’Empordà’, ‘Si et quedes amb mi’, ‘El far del sud’ o ‘Camins’.
Ha editat dos discos tot sol: Avui és demà (2004) i 5.000 nits (2006)

Mireia Vidal-Conte, en 'Cinc centímetres'

XXIX

difunta
ja estirada i nua
clavaran llapis
enmig del tendal
que marca el pit dret
d'ells lligaran fils
i en penjaran fulls en blanc
(on poder seguir escrivint
versos
sobre cicatrius)


XXXI

com el desert
com la duna més blanca
i, al mig,
el cadàver submergit d'un camell
mort
és
el
meu
pit


XXXIV

crear en allò més tens
recollir el vers
de punta a punta
i, fins a partir-lo, rebentar-lo

la paraula que el descompongui
que el converteixi en vers guenyo
en vers cornada
en toga que cobreixi
tota l'evident ignorància

encastaré la meva aflicció
en el proper poema

del tràngol
del calostre
de la succió
consolidaré sorbets de ficció

i em penjaré de les anelles
fins a no balancejar-me
i aguantaré en creu


Mireia Vuidal-Conte (Barcelona 1970). Guanyadora del premi Recull de poesia amb Gestual (Pagès), Miquel de Palol amb Pragari (Columna) i Maria Mercè Marçal amb Anomena’m nom (Pagès). Sobre els poemes que publiquem l’autora diu: “cap d’ells funciona bé sol perquè entre tots formen un únic poema. El recull es diu "5 cm", i el títol fa referència a una cicatriu que una dona té en un pit -una cicatriu que fa cinc centímetres- i en tot el que aquest espai genera en el seu jo com a persona i com a dona.”

Discurs de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

TV: Lou Reed diu Joan Margarit

Lou Reed llegeix el poema Primer Amor, de Joan Margarit, i Laurie Anderson Joventut procaç, de Francesc Parcerisas, a la vetllada de poesia catalana que es va fer a Nova Iork.
Veieu-ho aquí

LOU REED I LAURIE ANDERSON

Homenatge de Relk a Lluís Mª Xirinachs

“És un homenatge pòstum a En Lluís Maria Xirinacs, per la seva actitud vital, per tots els seus gestos polítics i intel·lectuals en denúncia de l'opressió espanyola de Catalunya i de la connivència i col·laboració de la classe política catalana. I aquest gest de gosadia i de força personal en vida és el mateix que ha inspirat la seva mort. Una mort que continua denunciant la covardia i la baixesa moral dels nostres líders. Una mort que m'ha colpit profundament. Que ens ha colpit als membres de RELK. I que hem volgut amb la cançó prestigiar En Xirinacs, les seves idees i la seva lluita incansable per la Independència de Catalunya.
El poema vol significar, també, de retruc, un cant a la vida i un cant a la llibertat fora de la llodriguera i l'atzucac en què ens han portat els polítics. Perquè la mort d'En Xirinacs també ha estat això: un cant a la vida i un cant a la llibertat.”

El primer bosc

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'home lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

Jordi Bilbeny

Si voleu saber més sobre RELK o escoltar les seves cançons aneu a: www.relk.cat

Vesprades i records de Lluís Roda

Són crancs, els records

Són crancs, els records.
S’estan quiets, i amagats,
Entre les roques.
Refugiats en les esquerdes fosques i fondes,
S’ho miren, escoltant
El so característic i constant
Del seu contacte amb l’ara.
Són pedres que rodolen,
Contínues i rodones,
Per l’adés, que és passat.
I que és demà.
Com ones que vénen i van.
No hi ha, entre elles,
Ni primeres ni segones.
Sinó l’última,
Que esborra el temps
I és la mateixa.
Són el soroll del silenci.
D’una mar en calma,
Plena de records plens
De llunes plenes.
Un cranc s’hi mou, s’hi desplaça...
És un record amagat; ocult, espera.
Mira i tem...
No avança. S’hi està.
Observa, sota la lluna blanca,
La mar en calma dels records passats
I futurs: presents,
Que la vida regala.


Aquesta tènue vesprada de fa mil anys

Aquesta tènue vesprada de fa mil anys
En què el sol es pon en adonar-me’n...
En aquest precís instant, d’una vesprada opaca,
D’un dia d’abril o de novembre,
Aquesta vesprada de llum fugitiva que se’n va,
Que cavalca a l’horitzó, que sembla dominar-lo,
Llum indecisa,
Que domestica el llom de les muntanyes
I inunda les valls,
Absorta en la seua lentitud, llum que em fuig
De manera suficientment lenta
Per atrapar aquest instant,
Retingut en la memòria, evoque
Aquella vesprada en companyia, aquell sol
Rescatat per una mirada, aquell sol
De jove que em va salvar la vida
Abans de perdre’s tot,
Sol viatger dominant la llunyania,
Fent-ho tot desaparéixer als teus peus,
Com raïm esclafat, els meus ulls,
Somriures esclafats d’un
Enyor existencial dient adéu,
D’una manera hermètica, enigmàtica.
On anaves? Què volies?
Per què vas distraure la meua mirada
Trista entre els somriures decidits d’aquells
Que ens distréiem? Ens destréiem, és cert,
I volgueres recordar-nos (recordar-me?)
Que aquella vesprada passaria;
M’imposares
La teua visió imaginàriament tràgica
Per retenir aquella vesprada de vida petita:
Passada, d’acer inoxidable. Edulcorant.
Res no era cert aleshores,
Sinó la foscor que deixaves darrere de tu.
Ara, en aquesta vesprada
On ja no et pons,
M’assec al teu costat.
Tot celebrant aquells records de vida.
Sense esperar-te, has tornat;
Com una metàfora, com un espill
Que habita dins de mi,
Com un recordatori, com una agenda
Del nostre pas sobre la terra.
Per fi, t’abrace i en som u,
Després d’haver-te vist llunyanament
Quan era jove,
Una tènue vesprada d’ara fa mil anys

Lluís Roda (València 1961). Des de finals dels 80 renova la lírica valenciana apartant-se de la poesia de l’experiència i endinsant-se en una constant recerca formal. Autor entre d’altres de Sobre l'hamada (Premi Vicent Andrés Estellés 1989), Buirac d'amor (Premi de la Crítica 1998), De l'ànima (Premi Ibn Hazm).

http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/lluisroda/